La nit era ben negra. No es veia la lluna, era nit de lluna nova. Al fons del mar prop d’un roquissar a la costa hi vivia una colònia de cavallets de mar. Els cavallets són uns peixos molt petits. Els més grans no arriben a un pam d’un nen petit. Se’ls anomena així perquè el seu cap s’assembla força al d’un cavall. La historia comença aquella nit d’estiu. L’aigua era calenta perquè durant tot el dia havia fet molt de sol. El cavallet mascle nedava cercant un cavallet femella per estimar-la. Els cavallets quan s’aparellen s’estimen molt. Tant que sempre més viuen junts. Darrera una fulla de posidònia la va trobar. Ella era especial, el seu color reflectia el verd de l’herba. Fou un amor sobtat. Els dos desprès de mirar-se per davant i per darrera, i de nedar lentament entre les fulles de la posidònia enllaçaren les seves cues. Es miraven un cop i un altre sense dir res. Els cavallets no parlen. De tant que s’estimaven ella li cedí els seus ous. Els ous quedaren dins la panxa d’ell. Perquè és el cavallet mascle qui queda embarassat.

A partir d’aquell moment els dos cavallets no se separaven ni un instant. Nedaven a poca fondària entre les herbes, feien excursions fins a les roques properes i menjaven poc a poc. Tot el què fan els cavallets es fa a poc a poc. La parella era feliç, el cavallet mascle tenia cura d’aquella panxa que anava creixent i ella li portava petits trossets de menjar perquè no es canses.

Una tarda la mar començà a moure’s. Les onades es trencaven contra les roques properes i provocaven grans cortines de bombolles. El corrent submarí i la ressaca esdevingueren tant i tant forts que el cavallet femella no pogué suportar l’esforç i fou arrossegada per aquest. Els seus ulls demostraven la por que sentia. Lluny de la seva posidònia podia ser menjada per qualsevol peix o pitjor, podia quedar estesa sobre la sorra de la platja, deshidratar-se i morir. Aquell corrent i aquelles onades continuaren tota la nit. Ella era voltada i giravoltada un cop i altre per les onades. En un d’aquell cops, quan era prop d’una roca mirà d’agafar-s’hi. Però de sobte l’aigua es retirà i ella quedà al capdamunt de la pedra. Començà a esbufegar per respirar entre les gotetes d’aigua que l’envoltaven. L’ull que mirava cap el cel observà un ocellot, un gavià, que baixava en picat. Ja tenia l’esmorzar. Pensà que allò era el final. Però una nova onada l’arrossegà mar endins en el darrer moment. En aquell fons trobà la seva salvació en una pradera de posidònia. Nedà, malgrat l’esgotament, fins la part més baixa de les herbes i s’aferrà amb la seva cua. Allà al fons no es notava l’onatge. I poc a poc, com sempre fan els cavallets, s’adormí.

L’aigua era del tot transparent. I lluïa un gran sol que l’escalfava. El cavallet mascle estava molt trist. Havia perdut la seva parella. La seva panxa seguia creixent. Feia més de 10 llunes que es trobava sol.

En aquella pradera de posidònia el cavallet femella es trobava molt sola. Enyorava al seu mascle. Contava els dies que quedaven per veure sortir les seves cries. Així que decidí de cercar aquelles roques i aquella posidònia d’on havia sortit. Poc a poc, com fan sempre els cavallets, inicià el seu camí. Un cop sortí de la praderia troba un gran desert marí de sorra. Era molt difícil d’orientar-se. Cercà on trencaven les onades. Havia de desfer el camí en sentit contrari al que havia estat arrossegada. I dia i nit seguí aquella direcció. De dia patia pels ocells que veia sobrevolar i tenia por que no es capbussessin i se la mengessin. Quan ja portava més d’una setmana nedant la femella pensava que mai es podrien retrobar. El mar és molt gran pensava i jo sóc tant petita.

Una nit molt fosca, quan esgotada s’havia agafat fortament amb la cua a una herba per descansar, observà un llum que il·luminava tot el fons on era i de cop s’apagava i tot romania altre cop fosc i negre. Tornava a il·luminar i es tornava a apagar, fosc i negre. Lenta i constantment. Mirant aquest llum s’adormí. I dormida, somnià en el seu cavallet mascle, com es trobaren, com s’estimaren, com menjaven plegats i com dormien plegats agafats per la cua a la mateixa herba, i… com s’adormien mirant com el seu entorn s’il·luminava i s’apagava fosc i negre, s’il·luminava i s’apagava fosc i negre.  Es despertà de cop! Havia tornat a la seva pradera! Començà a nedar poc a poc, com fan sempre els cavallets, entre les fulles de la posidònia i en un d’aquells moments que el far il·luminava el fons del mar trobà el seu cavallet mascle envoltat de molts molt petits cavallets que ja havien nascut.  Ella i ell entrellaçaren les seves cues, feliços observant com aquelles cries tant i tant petites nedaven a poc a poc, com fan sempre els cavallets.