En Pepet vivia en una cova arran d’aigua en una cala molt bonica vora de la vila de Llançà. Era un noi simpàtic i molt amable amb tothom. Ningú sabia d’on havia arribat però així i tot era estimat per tot el poble. En Pepet vivia acompanyat per un llop que el seguia talment com si fora un gos i per un gavià argentat que sempre el sobrevolava. Els tres vivien i menjaven dels peixos que aconseguia arrabassar del mar. Quan en Pepet no era en mar pescant, li agradava passejar amunt i avall per les platges properes.

Un matí que el mar semblava enfadat per les gran onades que espetegaven contra la sorra, en Pepet trobà arran d’aigua una pedra que li cridà l’atenció. Era gairebé transparent, molt polida, i amb una estranya forma triangular. En prendre-la de terra observà meravellat que quan el sol hi passava per ella a l’altre costat es creava un magnífic arc de Sant Martí. La guardà a la butxaca dels pantalons. Una tarda, a la taverna, en Pepet explicà als seus amics la troballa i el seu poder màgic. Així que tragué la pedra de la butxaca i la mostrà als demés. Però la màgia no es produí i cap arc de Sant Martí aparegué a l’altre costat.

– Això és un tros de vidre. Babau! – li cridà un dels seus amics.

Però un home que era allà el seguí en sortir de la taverna. Quan eren prop del port el cridà tot dient:

– Pepet! He vist aquest tros de vidre que tens. I estic disposat a comprar-te’l. Digues quans diners vols i negociem.

En Pepet, sobtat, no es refià d’aquell desconegut i no volgué vendre’s la pedra. Des d’aquell instant sabia que aquesta tenia alguna mena de valor. Així que en arribar a la cova la guardà en un lloc secret.

A en Pepet li agradava anar a cal mossèn perquè explicava històries fantàstiques. Allà solia passar les tardes del diumenge. Fins que un dia decidí de regalar-li la seva pedra. El mossèn però, li digué que ell no podia tenir una cosa tant preuada, i si volia regalar la pedra ho podia fer a la imatge de la Verge de la parròquia. Davant l’alegria del noi li proposa de fer-ho davant tot el poble la nit de Nadal. En Pepet acceptà.

Una setmana més tard en Pepet havia sortit a pescar amb el seu bot atrotinat. Lluny de la seva cala sentí un “crec” i  notà que la barca s’omplia d’aigua. En Pepet no entenia que passava, doncs en aquell indret no hi havia cap roca on pogués encallar. Però la barca s’anà omplint d’aigua fins que s’enfonsà. En Pepet provà de nedar fins a la costa que no tenia més gruix que un fil des d’on ell era. Desprès de nedar una bona estona el cansament i una força estranya semblaven tibar-lo cap el fons del mar. El gavià que sempre el sobrevolava començà a cridar com un boig mentre veia com el seu amic s’enfonsava lentament. En Pepet quedà estès sobre un llit de posidònia.

El mossèn s’havia acostat a la cova on vivia en Pepet vàries vegades amoïnat per no veure’l des de feia dies. L’endemà era la nit de Nadal. Davant la cova només hi trobava el llop i el gavià. Marxà del indret entenent que en Pepet havia desaparegut segurament en un naufragi del què ningú havia informat.

La matinada del dia abans de Nadal, el gavià de sobte aixecà el vol i començà a cridar. El llop des de la sorra començà a moure la cua. Uns instants més tard apareixia en Pepet. Estava diferent, semblava que s’hagués fet gran. Duia una barba plena de cargols i petxines, lluïa una llarga cabellera amb estrelles de mar i per vestit portava una mena de túnica feta d’herbes i algues del mar. Caminà fins la platja. Saludà als seus amics i passà el dia amb ells. S’esperà que es fes de nit i quan escoltà les campanes de la parròquia que cridaven a la missa del Gall, emprengué camí cap el poble.

Ja havia començat l’ofici quan en Pepet irrompí pel corredor central amb el seu tresor – la pedra transparent i triangular- a les mans. S’aproximà a l’altar i la deixà als peus de la Verge. Desprès es donà la volta i tornà a sortir. El llop i el gavià l’acompanyaren de nou a la seva cala. Un cop allà s’acomiadà d’ells i s’endinsà al mar. Mai més ningú l’ha vist.

Diuen que el llop estigué en aquella cala mirant el mar fins a la seva mort esperant el seu amic. El gavià emprengué el vol mar enllà fins a desaparèixer a l’horitzó. Encara avui podeu visitar aquell indret si us atanseu fins a Llançà i demaneu per el Cau del Llop.