En Pitus quan era petit vivia en un poble costaner del Baix Penedès. Li agrada passejar arran del trencant de les onades quan el mar sembla enfadat. Escoltar el brogit que produeix l’onada en el moment que per manca d’aigua es precipita sobre la sorra humida. En una d’aquestes passejades m’explicà una història que havia viscut de molt menut.

Un dia de festa major al bell  mig de l’estiu en Roc, l’avi d’en Pitus, esmorzava a casa de molt mal humor. Feia dies que no agafava peix a les seves xarxes. Un dia i un altre, les recollia buides i plenes de forats que calia remendar. Però aquell dia era festa grossa al poble. Tothom a casa estava nerviós perquè quan toquessin les campanades del migdia començaria la diada castellera. En aquella família, llevat de l’àvia i la mare, tots eren castellers. En Pitus maldava per pujar al pom de dalt, però sempre li deien que encara era massa petit. Però el pare s’enfilava per les cames dels seus companys fins a l’alçada del primer pis de cal boticari. I l’avi s’entaforava dins de la pinya quan començaven a muntar el castell i el menut de la casa no el tornava a veureu fins que les gralles acabaven el seu toc amb la sortida. Desprès d’esmorzar la mare els preparà la camisa, els pantalons, la faixa i les espardenyes. L’avi, el pare i en Pitus aviat es transformaren en autèntics castellers.

A l’hora de marxar l’avi agafà d’amagat el seu sarró. El petit el veié i li demanà:

– Avi, per què agafeu el sarró per anar a plaça?

– Redéu! – exclamà en Roc- Encara voldràs que et doni explicacions, marrec. Au! Passa endavant!

Estava molt clar que en Roc estava molt malhumorat. De camí cap a la plaça de l’església l’avi anà endarrerint-se poc a poc. Dissimulant. Quan havia perdut de vista la família girà cua i baixà cap a la platja. Volia aprofitar la diada de festa major per sortir a pescar i provar de canviar la seva sort. En arribar a la barca la feu lliscar sobre els pals i a cop de rem s’endinsà mar enfora a cercar un parell de senyes on sovint hi trobava peix.

En Pitus en arribar a la plaça es trobà amb tota la canalla de la colla castellera i es posaren a jugar sota els porxos de cal boticari. El pare començà a pujar castells mentre la mare se’l mirava. Però ningú para compte que en Roc no hi era.

No havien començat el segon castell que una negror cobrí el cel. Comencà a bufar un fort vent i poca estona desprès plovia tant que costava de veure les façanes de l’altra costat de la plaça. Tothom començà a córrer cap a casa seva. En Pitus arribà el primer i tant ell com els seus pares arribaren xops de cap a peus. L’àvia els hi donà unes tovalloles perquè s’eixuguessin abans de canviar-se de roba. Fou minuts desprès quan  entaulats per dinar, l’àvia digué:

-On és en Roc? Què potser s’ha quedat a la taverna aquest home?

Es miraren els uns als altres demanant-se on seria l’avi. El pare agafà un paraigües tot dient que sortia a buscar-lo. Quan tocaven un quart de tres de la tarda tornà a entrar a casa molt esverat.

– Ningú l’ha vist avui a plaça. Ho he demanat a tothom.

L’avia es posà molt nerviosa. La mare li feu una infusió de til·la perquè es calmés. El pare tornà a sortir de casa per demanar ajuda i en Pitus estava encara assegut a taula quan digué:

– Ara vinc!

A ningú li donà temps de preguntar on anava amb aquell ruixat que estava caient. Però el noi tenia un pressentiment que volia confirmar. Baixà pel carrer de casa fins arribar a la platja. S’acostà on eren les barques i… faltava la barca de l’avi! S’enfilà dalt d’una de les barques que eren a la platja per mirar si veia la barca d’en Roc. Però plovia de tal forma que no es veia gens bé. Encara era d’hora i pensava que no podria tardar a retornar amb aquell mar tant enfurismat. Es quedà a sobre la barca, mullant-se, sense deixar de mirar mar endins per veure si veia la barca.

Al cap d’una estona aparegué el seu pare i la seva mare. En veure que faltava la barca temeren el pitjor. El pare, que també era pescador, s’amoïnà molt perquè si era molt lluny de la costa li costaria de trobar la platja del poble. Caldria esperar que s’encengués el far perquè en Roc sabés quin era el rumb que havia de prendre. Passaren les hores i l’avi d’en Pitus no tornava. Ja fosquejava i tots estaven impacients perquè aquell far es poses en marxa. Tot d’una en Pitus sortí correns de la platja cap el poble. S’acostà a la taverna, trucà a moltes portes, entrà a alguns pallers i cellers. Al cap d’una estona tota una colla d’homes baixà fins la platja. Portaven fanals de petroli perquè s’estava fent de nit. I tot d’una formaren una pinya i s’enfilaren els segons, els terços, els quarts, els dosos,… Quan el cap de colla cridà en Pitus i li digué:

– Agafa aquest fanal, lliga’l a la faixa amb un mocador i amunt. Avui faràs d’enxaneta.

El noi no s’ho pensà dos cops. S’enfilà sobre la pinya, picà l’ullet a l’aixecador i començaren a enfilar-se amunt. En arribar a dalt enlloc de fer l’aleta aixecà el fanal i el movia d’un costat a l’altre.

Mar endins, en Roc, agafat als rems, dret mirava un costat i l’altre sense saber cap on remar per tornar a terra. Llavors, per un moment veié un llum que es movia. Decidit i amb totes les forces que li quedaven començà a remar pausada però constantment cap aquella llum. Minuts més tard ja veia tot de punts de llum a la platja de la gent que l’esperava. Però quedava el moment més difícil, treure la barca a la sorra sense que les onades li donessin la volta. Calculà un cop i un altre les onades per decidir-se a remar fort. I finalment quan es decidí l’onada girà de costat la barca fent saltar al pobre Roc en mar. Sort que molts dels castellers que havien baixat a la platja també eren pescadors i es llençaren a l’aigua per treure el pobre avi. La barca quedà cap per avall sobre la sorra.

Just quan tot això passava el far s’encengué .

Tothom tornà cap a casa seva. Finalment ningú havia pres mal. A en Roc no se li acudí mai més de sortir a pescar un dia de festa, i menys si era de Festa Major.